sábado, 18 de diciembre de 2010

10 libros que NO deberías leer antes de morir


En todo blog de literatura que se precie, llega el momento del post habitual "Los 10 libros que te llevarías a una isla desierta/mejores de la literatura/mejor valorados del mundo mundial" (táchese lo que no proceda). Hablar del canon es ya una constante en el mundillo ciber-literario. Tiene gracia... yo escribiendo sobre constantes, con lo que me gusta a mí llevar la contraria... por eso, porque me gusta llevar la contraria, esta vez la lista es sobre los 10 libros que NO deberías leer antes de morir.

¿Qué que tiene que ver esto con la intertextualidad en literatura? Pues que el autor es Richard Wilson, un productor de televisión, y que la lista apareció originalmente en The Sunday Times. Una de dos, o el tío es rematadamente ignorante... o ha escrito la lista sólo para provocar... y ahí es dónde voy, porque alguien que escribe una lista de obras canónicas diciendo que no se deberían leer en un suplemento literario que supuestamente es de calidad, está buscando que le respondan.

Como en toda la literatura el soporte es importante (esta lista en cualquier otro medio de menos prestigio pasaría completamente desapercibida).
Otro asunto es la ironía que derrochan cada una de las palabras del autor (palabras endiabladas como ¿"shit-faced"? llamadme ignorante, pero se trata de jerga y era la primera vez que la leía) por eso me parece que es ficción, y la ficción que habla de otra ficción para mí es intertextualidad (¿Que así puedo justificarme para escribir sobre cualquier cosa que me apetezca? Bueno, el blog es mío, así que en realidad escribo sobre cualquier cosa que me apetece).
Por cierto, el original está en inglés (aquí) recomiendo fervientemente entrar a los que comprendan bien el inglés, seguro que es preferible a mis macarrónicas traducciones, para los que no... bueno, al menos os hacéis una idea de lo que el autor pretendía decir. Y sí, como siempre, la traducción es mía (si estás aquí por un trabajo de clase al menos avisa o cópiale la traducción a otro, la red es muy amplia, seguro que encuentras más y mejor hechas).


10: Ulises – James Joyce
Hay una escena brillante en la muy infravalorada comedia de enredo   "It Ain’t Half Hot, Mum" (BBC) cuando el Sargento-comandante Williams (Winsor Davies) le roba un libro a  La-di-dah Gunner Graham y dice:
-¿Qué es esto que estás leyendo, inútil?
- Ulises, Sargento-comandante
En la escuela, recuerdo a mi profesor de inglés diciendo que no conocía a nadie que hubiese conseguido llegar hasta el final del libro. Suena como a basura, ¿no? Yo siempre había pensado que era el deber de un gran libro el llevarte hasta la últimas página. Pero de alguna forma, es bueno saberlo: si es conocido por su dificultad, tienes la excusa perfecta para no molestarte en leerlo. 


9: El señor de los anillos – J R R Tolkien
Lo mejor que puedo decir de este libro es que era una herramienta muy útil en el colegio para ayudarte a elegir a tus amigos. Llevar una copia del monstruoso tomo de Tolkien era el equivalente a  llevar la campana de un leproso: ¡Sucio! ¡Sucio!
Yo sabía que no habría tenido nada en común con nadie que lo hubiera leído. Sus gustos en música, ropa, televisión y en cualquier cosa estaban predeterminados por su devoción a Gandalf. Sin un atisbo de duda, en unos pocos años, esta gente estaría yendo a gigs (N/T: puesta en escena musical)  de Peter Gabriel y leyendo Dune. 


8: Por quién doblan las campanas – Ernest Hemingway
El estilo de Hemingway es impactante al principio. Frases sencillas con pocas descripciones. Evita adverbios y adjetivos y, a diferencia de las obras súper-elaboradas de Dickens y Austen, está bien para un rato.
Entonces te das cuenta de que es un poco seco y aburrido y cuanto más sabes acerca de Hemingway, más te das cuenta de que también él era un aburrido, un terrible obsesionado con el toreo, las armas, el boxeo y la pesca de peces enormes; realmente un sujeto bastante pesado con el que no querrías pasar el rato. 


7: En busca del tiempo perdido – Marcel Proust
Sí, sí, él probó una magdalena y eso le hizo recordar su infancia, todos lo hemos hecho. Yo cuando quiero recordar mi infancia, miro algunas fotografías. 



6: El hombre de los dados – Luke Reinhart
Básicamente este desagradable sujeto hace lo que sus dados le dicen que haga, lo que es a menudo bastante terrible. Pero hay un defecto en la estructura de este libro. Él escribe una opción para cada número de los dados y luego deja a los dados decidir lo que debería hacer. ¡¿'Saque un seis y viole a la mujer de abajo'?! ¿Cómo puso esto su lista de cosas que hacer? Si hubiera anotado, 'Saque un seis y tome tres tortitas crujientes con el té ', no se habría visto en tantos problemas.

5: Miedo y asco en Las Vegas – Hunter S Thompson
Los tristes paseos de un desconfiable y perezoso borracho. Su única distinción consiste en la creación del "periodismo Gonzo" lo que lo hizo válido para los periodistas, particularmente para los periodistas del rock, para emborracharse por completo dondequiera que sucedieran los hechos acerca de los que debían escribir.



4: El mito de la belleza – Naomi Wolff
No sé si Naomi es una académica genuina- por si acaso, no quise "guglearla"- si lo es, probablemente es profesora emérita de lo rematadamente obvio. El mito de la belleza es acerca de cómo las mujeres sienten la presión de tener buen aspecto y perder peso. Ahí lo tienes. Eso es todo. Podría conseguir un nivel parecido de sofisticación de análisis sociopolítico  de las verduleras sobre las mujeres de mala vida.



 3: Guerra y paz – León Tolstoi
Excesivo, demasiado largo


2: Ilíada -- Homero
La mera idea de que estás culturalmente incompleto sin saber nada acerca de Homero es ridícula. La Ilíada es uno de los libros más aburridos jamás escritos y no es sólo un libro aburrido, es un poema épico aburrido; Todo escenas repetitivas de batallas con un montón de reproches y desafíos y palabras aladas saliendo de dientes y orificios nasales repletos de polvo. Hay una gran lucha entre Aquiles y Héctor y el libro habla de ella.



1: Orgullo y prejuicio – Jane Austen
Por lo que he podido deducir, fábricas y beneficios de los viejos tiempos y fábricas y beneficios realmente aburridos. Intenté leer una novela de Jane Austen una vez, pero no pude pasar de las cincuenta páginas y me rendí con culpabilidad; los personajes hablaban de forma oblicua y todo parecía ir sobre la hipocresía los comportamientos correctos y las convenciones; peor aún, fue realmente difícil encontrar el significado de cada frase.

Y eso es todo, conozco a fans acérrimos/as de casi todas las obras que se han nombrado, conozco incluso a gente que las está leyendo ahora mismo, yo misma he leído algunas (y estoy de acuerdo con una de las opiniones) así que... estoy deseando conocer las vuestras... ¿Estáis de acuerdo con que estos libros NO se deberían leer? ¿Qué libros NO leeríais vosotros?
Like This!

6 comentarios :

  1. M'encanta aquesta entrada! És fantàstica!! En realitat aquest home ha escrit una cosa que tots fem: una llista (tot i que siga mental) dels llibres que no suportem! Tothom té terrors literaris i qui diga que no, és un mentider.

    Mira, compartisc un llibre amb aquest senyor: La Recherche del Proust. És una novel·la (provocadora de la mort de mig Amazònia) amb la que no puc. És començar a llegir una frase i voler el morir-me. Que sí, que val, que és una obra imprescindible de la literatura universal i tal... però no deixa de ser un coñazo immens.

    D'altres llibres superiors a les meues forces són el Harry Potter, El Senyor dels Anells i llibres del mateix estil. És que m'avorreixen tant!

    I el teu anti-cànon? Es poden saber quins llibres no s'escaparien de la cremà?

    Per cert! Allò de Proust no era una galeta sinó una magdalena!!!!! XD

    :)

    ResponderEliminar
  2. A vore, anemc per parts:

    ¿El meu anti-canon? Potser es faça gràcia, però no m'ho havia plantejat mai, ni tan sols després de llegir aquest article. Ara, pensant un poquet, ho intentaré:

    1. Ilíada, Homer

    Molt bé, ho he d'admetre, és l'únic llibre que he començat i no he aconseguit acabar en ma vida (per això vaig tindre tanta por cuan calia llegir l'Eneida).

    2. Orgull i prejuici, Jane Austen

    Aquest és un dels que nombraba abans, tinc una amiga que n'és fanàtica de la Austen. La seua resposta a el meu aborriment amb aquest llibre va ser: No has entés res de res.
    Potser. És molt probable que tinga raó, però per a crticar els costums tradicionals de la societat anglesa preferisc altres llibres.

    3. El senyor dels anells, Tolkien

    El més graciòs és que el vaig demanar a la llibreria i me'l van dur, clar. Edició de luxe. 20 maleïts euros cada llibre (hi han tres). Honestament, crec que aquesta va ser l'única raó per la que vaig aconseguir acabar-los (la pela és la pela, que diuen els catalans).

    4. Vida, Torres Villaroel

    No em demanes que et diga de qué va, perquè només recorde que el tio aquest es feia passar per metge. El vaig tindre que llegir per a una assignatura, vaig fer l'examen i... miraculosament tot el contingut del llibre es va borrar del meu cap (necesite ocupar el meu cap amb coses més interessants...)

    5. La bogeria, Narcís Oller

    És el cim del naturalisme valencià. Qué de qué anava? Crec que al final del llibre eixia un soterrament... (saps el que és la memòria selectiva? Doncs això, la ment humana és fabulosa).

    ResponderEliminar
  3. 6. L'Heptamerò, Margarita de Valois

    Mira que després la vaig tindre que analitzar per a Literatura francesa i em va agradar molt el treball i l'obra és una meravella, però mentre la llegia no la podia suportar (de fet encara tinc el segon volum pendent). Jo crec que tot es degut a la meua tendència a treballar a l'últin instant i no la vaig poder difrutar, però no guerde un bon record de la seua lectura.

    7. La Regenta, "Clarín"

    Exactament el mateix que amb la de dalt, i amb més culpabilitat perquè aquesta és del segle XIX, en lo que jo adore al Galdós... i Madame Bovary també em va agradar molt. Té, inclús recursos literaris poc utilitzats (com deixar a un personatge durant tot un capítol bebent un got d'aigua bruta, només perquè al autor no li caía bé) però, supose que, les preses, saber que l'examen és al dia seguent... en fi, molt culpablement dins aquesta llista. De fet, crec que si algun dia la torne a llegir amb temps, desapareixerà d'aci.

    8. Platero i jo, Juan Ramón Jiménez

    No l'he llegit mai. Qué perquè la tinc aborrida? Doncs perquè sense haberla hagut de lleguir em sé fragments de memòria, era el que posaven per a transcriure en fonètica espanyola, en primer de carrera. Mai més ho jure.


    9. El general al seu laberint, Gabriel García Márquez

    Un altra que lamente que estiga açi. L'autor és un dels meus preferits, i de fet Cent anys de solitud està al meu "altre" canon, ja saps, el bó.
    La mateixa història de sempre: examen al dia seguent, jo llegint a tota presa (per a res, al final, perquè va eixir Cortés i no Bolívar) i aquí tenim els resultats. però amb aquesta no ho tornaré a intentar. Podría haberme agradat més, però de tota manera no és el meu estil d'obra.

    10. L'Alquimista, Paulho Coelho

    Mira sé que en Coelho està catalogat con d'autoajuda i a mi açò no m'agrada personalment. Però té obres (Verônica desideix morir, Once minuts) que no estàn malament si no hi fas cas de aquesta part. és a dir que són, com a mi m'agrada dir, novel.les per passar l'estona. Aquesta ni per eixes, ni trama ni res. És molt aborrida.

    ResponderEliminar
  4. Quina pregunta més llarga! Sort que ets l'únic que em pregunta coses, que si no (jajajaja, ni cas, m'encanta que em façen plantejarme coses i reptes nous ;-)

    Moltes gràcies per eixa valoraciò tan entusiasmada! Potser publique la llista a un article en altra ocasió.

    El fet de que allò de Prost fos una magdalena eviencia que no l'he llegit, m'he limitat a traduir les paraules del productor anglés i, com que deia "biscuit" ho he pres per galleta (supose que es pot traduir d'ambdues maneres, o és que l'autor és més ignorant del que jo pensava). Si hagués estat americà, no hi hauria hagur problema perquè, "cookie" és només galleta ;-) (al menys això és el que em sembla. On estàn els filòlegs anglesos quant fan falta?)

    Ei! A mi Harry Potter m'agrada molt! Una segona oportunitat? Per increible que semble, la primera volta que el vaig llegir no em va agradar, i la segona tampoc. A la tercera va la vançuda, diuen.

    Ah! I ara et toca a tú! Vull saber el teu anti-canon, digues, digues, que tinc molta curiositat!

    ResponderEliminar
  5. Culpa meua. El primer significat de "biscuit" és bescuit (graciòs, mai me n'havia adonat que la paraula anglesa i la catalana es pareixen) o magdalena i també el de "cookie". Galleta és el segon. Amb raó vaig aprobar anglés pels pèls, cal estudiar més! (autocrítica)

    ResponderEliminar
  6. Mira! Jo també pensava que "biscuit" era galleta! jajaja.

    Ja he penjat el meu anti-cànon, ara el problema és que puc enemistar-me amb mitja humanitat...jaja. Però bé, fa igual... :)

    ResponderEliminar

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...